Comencen els quarts

Comencen els quarts

En el moment de llegir aquesta crònica molts seguidors del rugbi del nostre país i d’altres llocs començaran el seu pelegrinatge cap a la nostra terra santa: Marsella, París i Cardiff en seran els destins. Dels vuit equips només en quedaran quatre. Nosaltres ja hem fet els pronòstics i l’oracle assenyala Nova Zelanda, Sud-àfrica, Austràlia i Argentina com els escollits. Sóc conscient que qualsevol sorpresa em farà menjar aquestes línies, però confio que la propera crònica em ratificarà i no sem’indigestarà.

Dels cinc mundials que s’han disputat, els maoris sempre han guanyat i han passat a les semifinals. Austràlia i França han hagut de tornar a casa abans d’hora una vegada, Anglaterra dues i Escòcia quatre. Els sud-africans han passat a la semifinal en dos dels tres mundials jugats i Argentina i Fidji mai no han accedit als quarts. Només són estadístiques que ajudaran a amanir les tertúlies prèvies al Mundial. El convenciment que tinc és que ara veurem els equips de veritat amb tot el potencial que tenen. Aquest serà el moment decisiu per demostrar perquè són els vuit millors equips delmón i que la preparació, les sessions de tàctiques, la tècnica, l’esperit, la força, el coratge i la motivació só millors que les d’altres equips.

Hi ha una tècnica de motivació que consisteix a visualitzar la fita que volem aconseguir, de desitjar trobar-se amb la copa a les mans davant dels seus aficionats el dia de la final, i aquesta tècnica va acompanyada de la planificació del camí que s’ha de recórrer: Henry i Laporte, Loffreda i Hadden, Connoly i Ashton, White i Tabua són els estrategues d’aquests combats, són els que han visualitzat el camí cap a París i el primer d’ells que pensi que ja ha aconseguit alguna cosa arribant a quarts ja té la meitat del partit perdut. El rugbi és físic, de contacte, però sobretot és un esport mental, un estat d’ànim, un sentiment mitjançant el qual s’ha de ser capaç de donar el màxim per assolir l’objectiu.

L’estadi Millenium, a Cardiff, es va construir per al Mundial del 1999 i a la final Austràlia va vèncer França. No vull ser una au de mal averany, però la derrota de França davant Nova Zelanda és una mort anunciada i és que en els últims cinc partits que ha jugat l’equip gal només ha pogut marcar onze punts. No hi ha temps per a figures mediàtiques que llueixin el cabell i ensenyin els pectorals al públic: aquests es quedaran a la banqueta. Ara és el moment d’Elissalde, Clerc i Heyman, de la saviesa d’Ibáñez i Pelous que al davant tindran Rokoko, Muliaina i la visió del joc de Carter. Aquest partit no ens el podem perdre. Jo seré a l’estadi amb molts amics francesos que compartiran una estampeta de Sant Judes Tadeu, l’únic que podrà marcar la diferencia