Distinció Campiona

Distinció Campiona

El Campionat del Món és un esdeveniment esportiu que va molt més enllà del rugbi i de les fronteres de cada país. Hi ha moltes més coses que es poden guanyar i per això vull destacar als campions de la petita final, la final i un campió especial. Tots ells han demostrat que l’honor de ser els millors és un sentiment que s’encomana a tot un poble i a tota la família de l’esport.

Diumenge es van entregar els premis de l’IRB i vull que coneixeu la història de Nicolás Pueta, a qui li van donar el Premi a l’esperit del rugbi. Aquest noi de 23 anys juga de tercera línia al Club San Andrés argentí. Va néixer amb una cama més curta que l’altra i des de petit el seu somni era jugar al rugbi. Després de moltes operacions i davant de l’oposició de tothom –metges, família i amics– ara rep una distinció de mans de Felipe Contempomi a París. Un somni fet realitat que demostra que l’esperit pot arribar a fites insospitades.

Fa uns dies un amic argentí em comentava que el Mundial ja s’havia acabat; el fet de perdre a les semifinals havia fet que la bombolla d’il·lusions esclatés a la cara de l’equip i que ja no lluitarien pel tercer lloc. La meva primera reacció va ser intentar animar-lo, però vaig esperar uns moments –pausa reflexiva– i vaig recordar les paraules d’en Pichot, capità argentí: «Tinc un sentiment d’orgull per haver arribat fins aquí, però d’amargor per decebre tots els aficionats argentins », va dir entre llàgrimes després de la derrota davant els Springboks. Com tot a la vida, el partit es perd o es guanya amb el cap i els Pumas encara no havien dit l’última paraula. No calia motivar ningú, el foc dels guanyadors encara il·luminava el camí dels Pumas. La final de bronze era més que la certificació de la fi d’un cicle, l’homenatge d’un grup de jugadors als seus seguidors; i amb una motivació extraordinària van sortir al camp a guanyar el tercer lloc pel seu rugbi. El partit ja l’havien guanyat al cap. França va ser un simple espectador. Ara us podeu imaginar els titulars si Argentina hagués vingut al nostre país a fer l’estada de preparació per al Mundial. Aquestes oportunitats no les hauríem de perdre.

El campió del món, Sud-àfrica, sens dubte va demostrar com l’eficiència i la serietat són els apunts bàsics de la victòria. S’emporten la copa cap el seu país que per uns dies s’ha reconciliat i ha viscut com una nació aquest triomf; segons explicava el seu càpita, John Smit: «Aquest títol ens farà molt de bé a tots els de casa, no només pels amants del rugbi, sinó per a tota una nació». L’enhorabona als campions.

ANDORRA VA JUGAR EL PRIMER DUEL / Aquest mundial va començar el 4 de setembre a Andorra la vella, en el partit contra Noruega arbitrat per AndreWatson i al qual Iosif va signar el primer assaig de la Copa del Món. Vam guanyar 5 dels 12 partits que vam jugar. Fa uns dies vaig trobar un periodista del Daily Telegraph que va venir al partit inaugural al camp del Consell, Brendan Gallagher. No solament té el millor dels records de l’organització i del partit, sinó també de tot el rugbi i d’Andorra. Hem fet molts bons amics durant aquest Mundial. Diumenge va acabar aquest cicle, de moltes il.lusions, èxits i fracassos; la mobilització de la família del rugbi mundial ha estat tot un èxit. La venda d’entrades –esgotades abans del començament–, les retransmissions que aplegaven milions d’incondicionals i de molts nouvinguts i benvinguts... Hem pogut demostrar a tothom perquè som un esport que reclama ser olímpic, que tenim la capacitat d’organització i mobilització, ara més que mai. Veig molt clar que podem organitzar el nostre campionat de sis nacions –sis petites nacions–, podem fer que els companys de les federacions dels petits estats ens trobem per fer una rèplica –humil– dels sis nacions i podrem aportar un minúscul gra de sorra per l’unitat del nostre país. Com Sud-àfrica, també hem de buscar el referent de l’esport perquè ens pugui unir tothom, tots els negres i també els blancs de la nostra terra

Dissabte Negre

Dissabte Negre

El negre de la tinta de l’anterior crònica a EL PERIÒDIC, perquè m’he hagut de menjar les meves paraules –França i Anglaterra s’han colat a les semifinals–, i el de la gorra que li he comprat a un amic que deia: «All Black, World Champions 2007».

El negre dels seguidors dels All Blacks, perquè Cardiff va ser una festa. Des de primera hora del matí de dissabte es respirava en l’ambient; als milers de seguidors de l’equip maori s’hi van afegir els francesos, irlandesos, italians i argentins. Els carrers que transportaven la marea negra, a l’inici del duel d’Austràlia, van quedar buits i no va quedar cap lloc lliure als pubs en què hi havia una televisió.

El negre de la cara dels australians, que no s’esperaven que l’equip de Wilkinson els pogués eliminar. Tothom sabia que l’home del partit seria ell, però l’esforç delsWallabies va ser infructuós. Una llàstima.

El negre de l’humor anglès, ja que quan es va acabar el partit vam entrar en una botiga de rugbi –plena com les nostres en hora punta d’un dissabte d’estiu– i un va cridar: «¿Quin és el descompte per a la samarreta d’Austràlia?» Tota la botiga va riure i va aplaudir l’acudit; es va demostrar que no tot està escrit i que encara hi havia possibilitats per al combinat gal. Al descans semblava que el resultat seguiria la previsió, però al final la marea negra va quedar diluïda en elmar blau de la glòria en una de les gestes més grans que s’han vist fins ara.

El negre de la por dels sud-africans i els Pumas, que van patir fins a l’últim moment. La meva indigestió de paper i tinta hauria estat pitjor, però les paraules no han estat del tot indigestes perquè vaig gaudir d’una de les batallesmés espectaculars delMundial

Comencen els quarts

Comencen els quarts

En el moment de llegir aquesta crònica molts seguidors del rugbi del nostre país i d’altres llocs començaran el seu pelegrinatge cap a la nostra terra santa: Marsella, París i Cardiff en seran els destins. Dels vuit equips només en quedaran quatre. Nosaltres ja hem fet els pronòstics i l’oracle assenyala Nova Zelanda, Sud-àfrica, Austràlia i Argentina com els escollits. Sóc conscient que qualsevol sorpresa em farà menjar aquestes línies, però confio que la propera crònica em ratificarà i no sem’indigestarà.

Dels cinc mundials que s’han disputat, els maoris sempre han guanyat i han passat a les semifinals. Austràlia i França han hagut de tornar a casa abans d’hora una vegada, Anglaterra dues i Escòcia quatre. Els sud-africans han passat a la semifinal en dos dels tres mundials jugats i Argentina i Fidji mai no han accedit als quarts. Només són estadístiques que ajudaran a amanir les tertúlies prèvies al Mundial. El convenciment que tinc és que ara veurem els equips de veritat amb tot el potencial que tenen. Aquest serà el moment decisiu per demostrar perquè són els vuit millors equips delmón i que la preparació, les sessions de tàctiques, la tècnica, l’esperit, la força, el coratge i la motivació só millors que les d’altres equips.

Hi ha una tècnica de motivació que consisteix a visualitzar la fita que volem aconseguir, de desitjar trobar-se amb la copa a les mans davant dels seus aficionats el dia de la final, i aquesta tècnica va acompanyada de la planificació del camí que s’ha de recórrer: Henry i Laporte, Loffreda i Hadden, Connoly i Ashton, White i Tabua són els estrategues d’aquests combats, són els que han visualitzat el camí cap a París i el primer d’ells que pensi que ja ha aconseguit alguna cosa arribant a quarts ja té la meitat del partit perdut. El rugbi és físic, de contacte, però sobretot és un esport mental, un estat d’ànim, un sentiment mitjançant el qual s’ha de ser capaç de donar el màxim per assolir l’objectiu.

L’estadi Millenium, a Cardiff, es va construir per al Mundial del 1999 i a la final Austràlia va vèncer França. No vull ser una au de mal averany, però la derrota de França davant Nova Zelanda és una mort anunciada i és que en els últims cinc partits que ha jugat l’equip gal només ha pogut marcar onze punts. No hi ha temps per a figures mediàtiques que llueixin el cabell i ensenyin els pectorals al públic: aquests es quedaran a la banqueta. Ara és el moment d’Elissalde, Clerc i Heyman, de la saviesa d’Ibáñez i Pelous que al davant tindran Rokoko, Muliaina i la visió del joc de Carter. Aquest partit no ens el podem perdre. Jo seré a l’estadi amb molts amics francesos que compartiran una estampeta de Sant Judes Tadeu, l’únic que podrà marcar la diferencia

Augmenta l'espectacle

Augmenta l'espectacle

Aquest ha estat un dels caps de setmana en què més hem pogut gaudir de rugbi, amb molts partits espectaculars. Vull destacar l’esforç i l’empenta dels equips del Pacífic, la tornada de Wilkinson, que ha fet revifar una miqueta Anglaterra, i el joc d’una Austràlia que a estones semblava que pensava més en altres coses que guanyar.

S’ha de destacar que el combinat del trèvol no ha tingut opcions davant de la superioritat de França. Ha demostrat un joc sòlid i agressiu en defensa i intel·ligent a la línia dels tres quarts. Laporta ha jugat amb sis de l’Stade Tolosain –dos menys que a Marsella–, però Betsen i Milloud han fet millorar l’equip. França ha trobat una mica tard l’equip idoni, llàstima que els lelos hauran de pagar per tot això que els del Gall no van fer en els primers partits. Els georgians hauran de buscar que els facin la mínima humiliació possible en un duel desequilibrat contra els Pumas.

Queden pocs dies per als quarts de final i molts ja s’han jugat tres dels quatre partits. La llista dels equips que van darrere la copa Webb Ellis no té gaires novetats; potser la posició de França, per als seguidors de la selecció, ha estat un cop perquè probablement es trobarà amb els All Blacks.

La setmana passada un amic em va preguntar què significava un rètol que havia vist en diversos llocs de l’estadi. Davant de tot l’impacte mediàtic i les xifres que superen tots els rècords del Mundial anterior, n’hi ha un que tota la família del rugbi ha volgut assumir, és la campanya Tackle Hunger, una iniciativa de la IRB que va començar al Mundial d’Austràlia per aprofitar aquesta plataforma i fer conèixer el problema de les prop de 850 milions de persones que passen gana cada dia.

La campanya inclou activitats per a les persones d’arreu a qui fa falta la nostra ajuda. Segons la pàgina web del programa contra la fam de les Nacions Unides –a la pàgina web www.wtp.org–, el missatge és clar: és possible eradicar la fam i, com tot, primer s’ha de prendre consciència del problema per trobar-hi una solució. El rugbi és més que un esport, és la nostra manera de viure la vida i això inclou una part important per a la solidaritat, dins i fora del camp

Crònista del RWC 2007

Des del 07 de setembre fins al 20 d'Octubre 2007 he tingut l'oportunitat de trobar-me amb l'elite del rugbi, gràcies al Periodic, a continuació trobareu algunes d'aquestes cròniques.

Biografia

Aquesta es una biografia feta l'any 2003...gràcies Ben..

Famous TV Cartoon Character and internationality Acclaimed Authority on the Sport of Animals Played by Gentlemen

Brutus Big Fit Gallardo (BBFG) is a well known figure in leading international circles and most especially by ardent fans of Popeye and those who follow the meteoric career of VPC Andorra XV or frequent the Oval or Bar La Tequila in Andorra la Vella.

Born in darkest Africa (oops Sorry Chile) at some stage in the last century Fil's talent for consuming vast quantities of cookies and chocolate have resulted in him being a larger than life figure in Andorran society. However, his good nature and sunny temperament match his size so we're all OK on that front.

A consummate orator Fil's communications skills have been honed to a fine point and his treacly opening lines of "Hello Darlin', Guess Who This Is" has won him recognition in the highest diplomatic circles and world-wide acclaim in the field of commerce and industry, resulting with the best bookings ever made through Celebrity Speakers! One can just picture Bundeskanzeler Kohl's face on the other end of the line when greeted with this classic, priceless, edge cutting greeting.

Educated in one of Chile's leading seminaries BBFG obtained a Degree in the Art of Gentle Persuasion ( 1st Class Honours in We Haf Veys und Meenz of Making you Talk Proper Engleesch) Fil spread his wings and flew to Europe (he's got very strong arms) where he embarked on a hugely successful career in the Tourism Industry attaining the dizzy heights of night receptionist at a leading hotel in Arinsal, Principality of Andorra. On request and by paying the modest sum of Euros 1000 he can supply you with the names and telephone numbers of all Ski Bunny Agencies in that neck of the woods or alternatively you can visit the website www.bigfilsgirls.com



TOPICS

• How to Not Have to Make the Office Coffee
• Three Sugars in My Coffee
• Hello Darling What Can I Do for you
• The rise and fall of VPC Andorra Rugby XV

PUBLICATIONS

• My Years with Mikhail Gorby (2002).
• Six Steps to Successful Selling (2003).
• IT v ET (2020) .
• Snow Bunnies: A complete Guide on How to Score (1994)

Video de les Vacances 2007